1. NOU ORDRE INTERNACIONAL

Organització del Tractat de l' Atlàntic del Nord

INTRODUCCIÓ:

La desfeta del bloc socialista va comportar un nou ordre internacional en el qual els EUA han quedat com a superpotència única. Això vol dir que el seu protagonisme en qualsevol conflicte d’ordre mundial és indiscutible; tot i que això no significa que pugui prendre decisions sense comptar amb la resta de països, sobretot sense comptar amb els més rellevants a nivell polític i econòmic, però tampoc la resta de països poden prendre decisions sense comptar amb els EUA. 

L’exemple més patent d’aquest protagonisme dels EUA va ser la seva intervenció contra Iraq en la guerra del Golf, com a resposta a la invasió de Kuwait per part del dictador iraquià Saddam Hussein. Va ser la contestació immediata que els EUA van donar a la violació del dret internacional per part d’Iraq. La seva contundent victòria va suposar l’augment de la seva influència a nivell mundial, manifestant el desig de convertir-se en els garants de la pau mundial amb el suport de l’ONU i de l’OTAN.
Un altre aspecte d’aquest nou ordre internacional és el paper únic de l’OTAN com a organisme de defensa, ja que el Pacte de Varsòvia (estructura similar a l’OTAN per al bloc socialista) va desaparèixer amb la caiguda del comunisme a l’URSS i als països de l’est. Els antics països pertanyents al Pacte de Varsòvia aspiren a ingressar a l’OTAN perquè la consideren un organisme important per a la seguretat. De fet, ja hi pertanyen Polònia, Hongria i la República Txeca.
La UE fa igualment un paper destacat a nivell mundial. Però també hi ha altres països, com a tals, que aspiren a tenir un protagonisme més destacat; tal és el cas de Xina, Japó, Alemanya i Gran Bretanya.
No es pot parlar d’actualitat i de nou ordre internacional sense fer esment dels conflictes que s’estenen arreu del planeta. Però no tots poden ser englobats dins d’una mateixa categoria perquè la seva tipologia i causalitat són diverses, tot i que en molts casos la injustícia i la desigualtat estan en el seu origen; per això podem parlar de conflictes racials, religiosos, ètnics, polítics, de caire nacionalista, etc.
La negociació i el diàleg, a través d‘organismes internacionals en molts casos, són els instruments utilitzats per resoldre’ls, encara que la major part de vegades resulten infructuosos donant lloc als enfrontaments armats i les guerres. Un cas de gran actualitat és el terrorisme, consistent a utilitzar mètodes violents, que tenen efectes indiscriminats, per reivindicar sortides a situacions conflictives.


1. El lideratge dels Estats Units:

La desintegració de la URSS i del Bloc Soviètic han convertit els Estats Units  en un gran gendarme mundial que contava amb un camp lliure per intervenir militarment i reorganitzar el nou ordre internacional segons els seus interessos. Des de la caiguda del bloc soviètic, les intervencions de l’ exèrcit americà respecte el món s’han incrementat i han deixat un testimoni perceptible de la confiança americana en els seus valors tradicionals, el seu poder militar i el nou paper que té com a àrbitre de la situació internacional. L’ any 1989 l’ exèrcit americà va actuar a Panamà per derrocar al general Noriega, el 191 va intervenir a Kwait amb l’ objectiu de frenar l’ invasió iraquiana i l’ any 1992 va desplaçar les tropes de Somàlia.

VÍDEO: Atemptat Terrorista (11 Setembre 2001)

El 1990  es va marcar una fita decisiva en la que es definia el paper dels Estats Units com a àrbitre de la situació mundial i va demostrar el seu poder per mobilitzar un bon nombre d’ aliats i per actuar a qualsevol lloc on els seus objectius i interessos es trobessin en perill. Aquesta nova manera d’ actuació va semblar que concretava una situació internacional en la que els Estats Units, tot i la seva hegemonia indiscutible, cercaven l’ aprovació de la seva intervenció militar per l’ Organització de les Nacions Unides i el suport d’uns altres aliats internacionals. La fi de la bipolarització entre els EE.UU i la URSS va ser anunciada per alguns analistes polítics com l’ inici d’una època nova plena de seguretat i de cooperació internacional.

Tot i la nova situació política que s’iniciava destaca l’ atemptat terrorista de l’ 11 de Setembre del 2001 van introduir elements de tensió nous que van demostrar la poca consistència d’ aquestes prediccions i van canviar de manera radical el panorama i la situació de les relacions internacionals. 


2. Nou tipus de violència internacional:

Moviments islàmics

El panorama polític internacional coneix des de fa una dècades l’ emergència d’un protagonista nou: el fonamentalisme islàmic. El fracàs als països àrabs davant les expectatives de creixement econòmic i desenvolupament social, basades en el  model d’ occident, ha alimentat l’ augment de moviments de resistència a la uniformització i aculturització de les societats de tradició islàmica.

Les generacions després de la descolonització han mirat cap a les tradicions autòctones, han rebutjat els models exteriors i han mostrat una ferma oposició envers els valors de la cultura occidental.

Els integristes islàmics es basen en l’ Alcorà i en la tradició per acusar els governs d’ allunyar-se dels models de vida advocats per les lleis coràniques i de cedir davant la influència d’ Occident. Moltes vegades, recorren a la violència armada i utilitzen la creença de la Guerra Santa per tal de mobilitzar la població amb l’ objectiu d’instaurar un Estat que es basi en la xara o llei musulmana i destruir els seus enemics.

Atemptat Terrorista 11 de Març, 2004

L’ expansió dels moviments terroristes islamistes radicals oposats a la política mundial dels Estats Units ha estat una realitat dels darrers anys. Cal destacar el naixement de nous moviments terroristes de caràcter islamista radical contra interessos occidentals, especialment nord-americans. Al bell mig d’ aquesta tensió hi ha el conflicte d’ Israel, un Estat que compte amb el suport d’ Occident i que el poble palestí ha estat privat del suport de les grans potències internacionals.

Ossama Bin Laden

Com a exemple d’un nou tipus de violència internacional tenim l’ atemptat de les Torres Bessones de Nova York l’ 11 de Setembre del 2001, quan un petit grup de musulmans radicals pertanyents a l’ organització Al-Qaida, liderada pel saudita Ossama Bin Laden va segrestar a quatre avions de passatgers. Els segrestadors van fer impactar dos d’aquests avions al cor de les finances de Nova York (World Trade Center), un tercer al Departament de Defensa Americà (Pentàgon, Washington) i el darrer es va estavellar a l’ estat de Pennsilvània. Aquesta acció va comportar la mort de 2986 individus i va esdevenir l’ atac més gran que ha patit els Estats Units en el seu propi territori. Els autors van voler humiliar a la superpotència americana mostrant al món la vulnerabilitat i demostrar que no hi havia cap objectiu fora de l’ abast del terrorisme.  Dos anys més tard, es va repetir un acte terrorista pels mateixos autors. Aquest cop va tenir lloc a la ciutat de Madrid l’ 11 de Març de l’ any 2004.

Els atemptats terroristes  presenten un nou tipus de violència internacional sorgida cap a una profunda oposició als Estats Units davant la seva manera d’ exercir un lideratge mundial. Aquest nou terrorisme conta amb el suport d’ alguns Estats en el que el fonamentalisme islàmic té una influència i arrelament molt fort. 


3. Nous principis en les relacions internacionals:

La necessitat de lluitar contra el terrorisme mundial ha canviat l’ orientació de la política exterior nord-americana, que ha introduït dos principis nous en les relacions internacionals:

• 1). S’oposa al concepte tradicional de sobirania, i es tracta d’una situació innovadora per la qual uns Estats poden intervenir en uns altres amb l’ objectiu de defensar una valors determinats, com la vigència de la democràcia.

• 2). Té la intenció de legitimar la realització d’ atacs preventius per defensar-se de l’ amenaça que suposa per la seguretat mundial l’ existència dels Estats delinqüents, que fan costat als grups terroristes i que, compten amb armes de destrucció massiva. L’ actuació militar és concebuda com un camí per modificar qualsevol aspecte de l’ ordre internacional que amenaci la seguretat dels EUA.

4. Guerres contra el terrorsime:

Soldat Español a la guerra d'Afganistan

Les guerres preventides impulsades pels Estats Units en la lluita contra les organitzacions terroristes i els Estats suposats còmplices han comportat una visió profunda entre els Estats Units i els seus aliats europeus comportant , i un enfrontament amb el Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

• Intervenció a l’ Afganistan:

Posteriorment a l’ atemptat de l’ 11-S, els Estats Units van rebre la solidaritat de la majoria dels països i de les organitzacions mundials. La resposta a l’ agressió rebuda va ser la guerra contra el terrorisme, que e sva concretar en  un atac a l’ Afganistam, país governat per un règim islamista dels talibans que amagaba i acollia de manera simultània camps d’ entrenament dels gurps vinculats a Bin Laden. Els nord-americans van crear la cooperació dels seus aliats i en beneplàcit de la ONU.  L’ atac a la guerra va iniciar-se a l’ octubre de l’any 2001, quan el govern afganès es va negar a entregar a Ossama Bin Laden com li van demanar el Consell de Seguretat de la ONU. Com a conseqüència d’ aquesta actitud les tropes nord-americanes i d’una latres països aliats, amb el suport de la Unió Europea i de la ONU, van envair l’ Afganistan amb l’ objectiu de derrocar el govern dels talibas, destruir Al-Qaida i detenir a Bin Laden.

Els bombardejos a l’ Afganistan es van prolongar fins a la caiguda del règim talibà i la seva substitució per un govern integrat per forces de l’oposició, es va comprometre a iniciar un procés de democratització del país i a desmantellar les bases de les organitzacions terroristes. Però Bin Laden, que s’ havia refugiat a les muntanyes fronteres amb el Pakistan, no va ser capturat.  La voluntat internacional per tal de frenar el terrorisme va quedar reflectida a partir d’una resolució per la qual tots els membres es comprometien a bloquejar el fons de suport financer i logístic a les organitzacions terroristes. 

Soldat americà a la guerra d' Iraq

• La guerra d’ Iraq:

Després de la invasió de l’ Afganistan, el president nord-americà George Bush va situar a l’ Iraq dintre del que va anomenar eix del mal, i va acusar al govern iraquià de comptar amb armes de destrucció massiva i de la col·laboració amb organitzacions terroristes. Amb tots aquests motius, Bush va anunciar la seva intenció de intervenir militarment a l’ Iraq per tal de derrocar el règim de Saddam Husayn. Aquesta vegada però, el govern nord-americà no va aconseguir un consens internacional com l’ obtingut per la invasió de l’ Afganistan, i només va comptar amb el suport del Regne Unit, Austràlia, Polònia, Espanya i Dinamarca. En canvi, tenia en contra els membres del consell de Seguretat de la ONU i els governs de França, Rússia, Alemanya i la Xina.

Malgrat aquests fets, el 20 de març de l’ any 2003, els Estats Units, juntament amb el suport de les forces britàniques i petits contingents dels altres països aliats, van iniciar les hostilitats militars. Davant la desproporció de forces i l’ escassa resistència militar dels iraquians el règim de Husayn va caure en cosa de setmanes i, el primer de maig, Bush va declarar la victòria nord-americana i la fi de la campanya militar. Les restes de les tropes angloamericanes van continuar al país per garantir la consolidació d’un nou govern democràtic.

Un cop finalitzats els combats, els Estats Units van tutelar un procés de canvi polític que havia de concloure amb la democratització del règim. El setembre del 2003 es va formar el primer govern de la postguerra. Saddam Husayn va ser empresonat, jutjat per un tribunal internacional, condemnat a mort i finalment executat. Al cap de poc temps després, es va evidenciar la falta de confiança de la població iraquiana en els nous administradors estrangers, que no eren vistos com a alliberadors, sinó com un exèrcit d’ ocupació. El març del 2004 es va apropar una Constitució iraquiana i el gener de l’ any següent es van celebrar les primeres eleccions per a la formació d’una Assemblea Nacional.

La guerra d’ Iraq no va aconseguir cap dels objectius previstos:

·         Les armes de destrucció massiva no es van trobar mai

·         La democratització del sistema polític iraquià no s’ha aconseguit i el país es troba immers en una terrible onada de violència.

Nombre de morts en la guerra d' Iraq

·         Lluny de frenar el terrorisme internacional, els atacs militars a l’ Iraq van estimular una nova onada d’atemptats terroristes que van afectar sobretot a aquells països que havien participat en la coalició nord-americana i en la invasió de l’ Iraq.

* l’11 de març del 2004, un atemptat terrorista reivindicat per l’ organització Al-Qaida va fer esclatar un tren de mercaderies a l’ estació d’Atocha de Madrid i va provocar la mort de 191 persones. El Juliol del 2005, un grup integrista islamista va atemptar contra el metro i la línia d’ autobusos de Londres on hi va causar la mort de 56 persones.

5. Situació actual d' Iraq i d' Afganistan:

Després d’ anys d’ hostilitat i enfrontaments entre Iraq i l’ Afganistán, la situació dels dos països és descoratjadora.

Dona iraquí membre de la població kurda

• A l’ Afganistàn, l’ OTAN hi ha de mantenir, sis anys després d el’ ocupació, un exèrcit més de 50.000 efectius, perquè el dèbil govern prooccidental és incapaç de controlar i fer-se càrrec de la situació en la que es troba.  A més, la desestabilització s’ha estès al Pakistan, on un règim autoritari i aliat dels Estats Units és assetjat per grups de fonamentalistes islàmics, que aspiren a fer-se amb el poder.

• A l’ Iraq es viu un agreujament de la violència interètnica, sobretot amb la població kurda, i també religiosa entre els sunnites i els xiïtes, que fa témer una guerra civil que dificulta i fa més complicada la retirada de les tropes angloamericanes.