- POSA'T A PROVA

1. Eix cronològic:

2. Defineix els següents conceptes:

• Acords de Dayton: Nom d’ acord de pau signat el 21 de Novembre del 1995. Aquests posaven punt i final als tres anys i mig de guerra de Bòsnia, un dels conflictes armats de l’ anterior República Federal Socialista de Iugoslàvia. 

• Guerra preventiva: Acció armada que es desenvolupa amb l’ objectiu de preveure un atac o invasió per tal de guanyar una avantatge estratègica del conflicte. 

• Fonamentalisme islàmic: Moviment religiós i polític de masses que es proposa restaurar la puresa islàmica per mitjà de l’aplicació estricta de la llei corànica a la vida social. 

• Talibà: Denominació que significa estudiant i que designa un grup islamista radical sorgit a les escales alcoràniques de l’ Afganistan. El Setembre del 1996 van conquerir la capital afganesa i van implantar al país un règim islàmic rigorós. 

• Al-Qaida: Organització paramilitar, que desenvolupa pràctiques terroristes i es planteja un moviment de resistència islàmica arreu del món, mentre que al mateix temps és considerada una ret de terrorisme internacional. És liderada pel multimilionari d’origen saudí, Ossama Bin Laden 

• Guerra Santa: Guerra justificada per motius religiosos, en el que els seus promotors la denominen guerra desitjada per Déu i que condueix a la salvació eterna aquells que moren en ella. 

• Xara: Cos de dret islàmic que constitueix un codi detallat de conducta, en el qual s’inclouen les normes relatives al culte i també els criteris de la moral (coses permeses o prohibides). 

• Neteja ètnica: Procés que consisteix en l’ eliminació d’ un territori d’ éssers humans de diferent ètnic mitjançant l’ extermini. En aquest, Milosevic i els serbis de Bòsnia van iniciar una lluita per tal d’ eliminar tota la seva població musulmana amb els bombardejos, camps de concentració i d’ extermini.

3. Contesta les següents qüestions:

1. Quines noves característiques presenta la situació internacional d'ençà de la caiguda dels règims comunistes? 
La desintegració de la URSS i del bloc soviètic va comportar els Estats Units en el gran gendarme mundial, amb el camp lliure per poder intervenir militarment i per reorganitzar el nou ordre internacional segons els seus interessos. Les intervencions de l’ exèrcit americà en el món han incrementat i han deixat el testimoni de la confiança americana i del seu poder militar donant a conèixer el seu poder com a àrbitre de la situació internacional.
2. Quin paper fa el terrorisme internacional en l'escena política mundial? 

Els atemptats terroristes es presenten com un nou tipus de violència internacional sorgida principalment per l’ oposició profunda als Estats Units i a la manera en que exerceixen el seu lideratge mundial. Aquest nou terrorisme internacional compta amb el suport directe o indirecte d’ alguns Estats en que el fonamentalisme islàmic hi té un arrelament fort. L’ aparició dels moviments terroristes ha canviat l’ orientació de la política exterior americana hi ha introduït dos principis nous en les relacions internacionals: intrusió i la guerra preventiva.
3. Com han reaccionat els països que es troben amenaçats per el terrorisme internacional? 

L’ aparició dels moviments terroristes ha canviat l’ orientació de la política exterior americana hi ha introduït dos principis nous en les relacions internacionals: intrusió i la guerra preventiva. Guerra preventiva: Acció armada que es desenvolupa amb l’ objectiu de preveure un atac o invasió per tal de guanyar una avantatge estratègica del conflicte. Intrusió consisteix en que uns Estats poden intervenir en uns altres amb l’ objectiu de defensar uns valors determinats.
4. Quines zones del món presenten avui un nombre més gran de conflictes bèl·lics?

ÀSIA: Aràbia Saudí, Afganistan, Pakistan, Iran, Iraq, Siria...

ÀFRICA Subsahariana: Egipte, Suda, el Txad, Rwanda, Rep. Dem Congo, Angola, Namíbia...
5. A què responen la majoria dels conflictes bèl·lics que tenen lloc actualment?

Molts dels conflictes bèl·lics de les darreres dècades han estat guerres civils nascudes de rivalitats ètniques o religioses o de l' oposició a règims dictatorials que priven dels drets humans més elementals a la major part de la població.
6. Com qualificaries la situació que viu actualment el continent africà? 

Actualment, més de la meitat dels habitants del Tercer món viu en sistemes no democràtics, en què nels actes de violència, la força i la corrupció s'imposen com a reguladors de la convivència, i en els quals la violació dels drets humans ha arribat a convertir-se en un fet quotidià. És precisament aquesta la situació en la que es troba Àfrica; un país del tercer món en que la majoria dels seus territoris no tenen sistemes democràtics, i en el que els seus habitants es troben envoltats d'un entorn de violència i pobresa. 

4. Comenta els següents textos:

LA SEGURETAT DELS ESTATS UNITS 

"Defensar la nostra nació dels seus enemics és el primer compromís fonamental del govern federal. Avui, aquesta comesa ha canviat dràsticament. En el passat, els nostres enemics necessitaven tenir grans exèrcits i grans capacitats industrials per posar en perill els Estats Units. Ara, xarxes fosques d'individus poden portar el caos i un sofriment enorme a les nostres costes per menys del que val un son tanc. Els terroristes estan organitzats per introduir-se a les societats obertes i girar contra nosaltres el poder de la tecnologia moderna.

    (...) La guerra contra el terrorisme és una empresa mundial de durada incerta. Els Estats Units ajudaran aquells països que necessiten el nostre ajut per combatre el terrorisme faran responsables els països compromesos amb el terrorisme, fins i tot els que donen refugi a terroristes, perquè els aliats del terrorisme són enemics de la civilització."

Estratègia de seguretat Nacional dels Estats Units, 2002

Explica el punt de vista dels Estats Units sobre la nova situació internacional i quins mitjans proposa per combatre el terrorisme:

Després de l’ atemptat de les Torres Bessones es va iniciar un període d’ inseguretat internacional comportat pel terrorisme, en el que es va posar en dubte el lideratge mundial que havia dut a terme els Estats Units. Davant d’ aquesta situació, els EUA van canviar l’ orientació de la seva política exterior introduint dos principis nous: intrusió i guerra preventiva. D’ aquesta manera, van intervenir a l’ Afganistan a l’ octubre del 2001amb l’ objectiu de derrocar el govern dels talibans, destruir Al-Qaida i detenir a Bin Laden. Tal i com diu el text, el primer que fa els Estats Units davant l’ amenaça terrorista és defensar la seva nació. Posteriorment, explica el gir que dona la seva política d’ exterior davant la situació en la que es troba. I, finalment, declara una possible guerra per tal de fer pagar als països terroristes i aliats pel mal comès i posar les mesures adequades.

L'INTEGRISME ISLÀMIC

"La fe i la justícia islàmiques exigeixen l'eradicació, al món musulmà, dels governs antiislàmics o d'aquells que no s'adaptin totalment a les lleis islàmiques. La instauració d’un ordres polític laic ha de ser considerada com un destorb en el progrés de l'ordre islàmic. Tot poder laic, sense que importi la manera com es manifesti, es forçosament un poder ateu, obra de Satanàs. El nostre deure consisteix a lluitar-hi en contra i a combatre'n els efectes. El poder satànic no pot engendrar altra cosa que la de ser combatut de manera implacable i eradicat. Per això, no hi cap més solució que el derrocament de tots aquells governs que no es fonamenten en els principis islàmics més purs i que, per tant, són corruptes i corruptors. Desmantellar els sistemes administratius traïdors, corruptes, tirànics i injustos, i els seus servidors, és el deure de tot musulmà, tant a l'Iran com a la resta dels països musulmans del món (...)"

Principis polític i islàmics de l’ aiatol·là, 1979

Explica què entén el fonamentalisme islàmic per la revolució política islámica i quines actuacions es proposa per aconseguir-la:

El fonamentalisme islàmic considera i entén la revolució política com un fet que va en contra de la seva religió i del seu sistema. Per tal d’ aconseguir el seu sistema polític lluitarà fins son sigui necessari per tal de derrocar aquells països que vagin en contra de les seves intencions.

1. NOU ORDRE INTERNACIONAL

Organització del Tractat de l' Atlàntic del Nord

INTRODUCCIÓ:

La desfeta del bloc socialista va comportar un nou ordre internacional en el qual els EUA han quedat com a superpotència única. Això vol dir que el seu protagonisme en qualsevol conflicte d’ordre mundial és indiscutible; tot i que això no significa que pugui prendre decisions sense comptar amb la resta de països, sobretot sense comptar amb els més rellevants a nivell polític i econòmic, però tampoc la resta de països poden prendre decisions sense comptar amb els EUA. 

L’exemple més patent d’aquest protagonisme dels EUA va ser la seva intervenció contra Iraq en la guerra del Golf, com a resposta a la invasió de Kuwait per part del dictador iraquià Saddam Hussein. Va ser la contestació immediata que els EUA van donar a la violació del dret internacional per part d’Iraq. La seva contundent victòria va suposar l’augment de la seva influència a nivell mundial, manifestant el desig de convertir-se en els garants de la pau mundial amb el suport de l’ONU i de l’OTAN.
Un altre aspecte d’aquest nou ordre internacional és el paper únic de l’OTAN com a organisme de defensa, ja que el Pacte de Varsòvia (estructura similar a l’OTAN per al bloc socialista) va desaparèixer amb la caiguda del comunisme a l’URSS i als països de l’est. Els antics països pertanyents al Pacte de Varsòvia aspiren a ingressar a l’OTAN perquè la consideren un organisme important per a la seguretat. De fet, ja hi pertanyen Polònia, Hongria i la República Txeca.
La UE fa igualment un paper destacat a nivell mundial. Però també hi ha altres països, com a tals, que aspiren a tenir un protagonisme més destacat; tal és el cas de Xina, Japó, Alemanya i Gran Bretanya.
No es pot parlar d’actualitat i de nou ordre internacional sense fer esment dels conflictes que s’estenen arreu del planeta. Però no tots poden ser englobats dins d’una mateixa categoria perquè la seva tipologia i causalitat són diverses, tot i que en molts casos la injustícia i la desigualtat estan en el seu origen; per això podem parlar de conflictes racials, religiosos, ètnics, polítics, de caire nacionalista, etc.
La negociació i el diàleg, a través d‘organismes internacionals en molts casos, són els instruments utilitzats per resoldre’ls, encara que la major part de vegades resulten infructuosos donant lloc als enfrontaments armats i les guerres. Un cas de gran actualitat és el terrorisme, consistent a utilitzar mètodes violents, que tenen efectes indiscriminats, per reivindicar sortides a situacions conflictives.


1. El lideratge dels Estats Units:

La desintegració de la URSS i del Bloc Soviètic han convertit els Estats Units  en un gran gendarme mundial que contava amb un camp lliure per intervenir militarment i reorganitzar el nou ordre internacional segons els seus interessos. Des de la caiguda del bloc soviètic, les intervencions de l’ exèrcit americà respecte el món s’han incrementat i han deixat un testimoni perceptible de la confiança americana en els seus valors tradicionals, el seu poder militar i el nou paper que té com a àrbitre de la situació internacional. L’ any 1989 l’ exèrcit americà va actuar a Panamà per derrocar al general Noriega, el 191 va intervenir a Kwait amb l’ objectiu de frenar l’ invasió iraquiana i l’ any 1992 va desplaçar les tropes de Somàlia.

VÍDEO: Atemptat Terrorista (11 Setembre 2001)

El 1990  es va marcar una fita decisiva en la que es definia el paper dels Estats Units com a àrbitre de la situació mundial i va demostrar el seu poder per mobilitzar un bon nombre d’ aliats i per actuar a qualsevol lloc on els seus objectius i interessos es trobessin en perill. Aquesta nova manera d’ actuació va semblar que concretava una situació internacional en la que els Estats Units, tot i la seva hegemonia indiscutible, cercaven l’ aprovació de la seva intervenció militar per l’ Organització de les Nacions Unides i el suport d’uns altres aliats internacionals. La fi de la bipolarització entre els EE.UU i la URSS va ser anunciada per alguns analistes polítics com l’ inici d’una època nova plena de seguretat i de cooperació internacional.

Tot i la nova situació política que s’iniciava destaca l’ atemptat terrorista de l’ 11 de Setembre del 2001 van introduir elements de tensió nous que van demostrar la poca consistència d’ aquestes prediccions i van canviar de manera radical el panorama i la situació de les relacions internacionals. 


2. Nou tipus de violència internacional:

Moviments islàmics

El panorama polític internacional coneix des de fa una dècades l’ emergència d’un protagonista nou: el fonamentalisme islàmic. El fracàs als països àrabs davant les expectatives de creixement econòmic i desenvolupament social, basades en el  model d’ occident, ha alimentat l’ augment de moviments de resistència a la uniformització i aculturització de les societats de tradició islàmica.

Les generacions després de la descolonització han mirat cap a les tradicions autòctones, han rebutjat els models exteriors i han mostrat una ferma oposició envers els valors de la cultura occidental.

Els integristes islàmics es basen en l’ Alcorà i en la tradició per acusar els governs d’ allunyar-se dels models de vida advocats per les lleis coràniques i de cedir davant la influència d’ Occident. Moltes vegades, recorren a la violència armada i utilitzen la creença de la Guerra Santa per tal de mobilitzar la població amb l’ objectiu d’instaurar un Estat que es basi en la xara o llei musulmana i destruir els seus enemics.

Atemptat Terrorista 11 de Març, 2004

L’ expansió dels moviments terroristes islamistes radicals oposats a la política mundial dels Estats Units ha estat una realitat dels darrers anys. Cal destacar el naixement de nous moviments terroristes de caràcter islamista radical contra interessos occidentals, especialment nord-americans. Al bell mig d’ aquesta tensió hi ha el conflicte d’ Israel, un Estat que compte amb el suport d’ Occident i que el poble palestí ha estat privat del suport de les grans potències internacionals.

Ossama Bin Laden

Com a exemple d’un nou tipus de violència internacional tenim l’ atemptat de les Torres Bessones de Nova York l’ 11 de Setembre del 2001, quan un petit grup de musulmans radicals pertanyents a l’ organització Al-Qaida, liderada pel saudita Ossama Bin Laden va segrestar a quatre avions de passatgers. Els segrestadors van fer impactar dos d’aquests avions al cor de les finances de Nova York (World Trade Center), un tercer al Departament de Defensa Americà (Pentàgon, Washington) i el darrer es va estavellar a l’ estat de Pennsilvània. Aquesta acció va comportar la mort de 2986 individus i va esdevenir l’ atac més gran que ha patit els Estats Units en el seu propi territori. Els autors van voler humiliar a la superpotència americana mostrant al món la vulnerabilitat i demostrar que no hi havia cap objectiu fora de l’ abast del terrorisme.  Dos anys més tard, es va repetir un acte terrorista pels mateixos autors. Aquest cop va tenir lloc a la ciutat de Madrid l’ 11 de Març de l’ any 2004.

Els atemptats terroristes  presenten un nou tipus de violència internacional sorgida cap a una profunda oposició als Estats Units davant la seva manera d’ exercir un lideratge mundial. Aquest nou terrorisme conta amb el suport d’ alguns Estats en el que el fonamentalisme islàmic té una influència i arrelament molt fort. 


3. Nous principis en les relacions internacionals:

La necessitat de lluitar contra el terrorisme mundial ha canviat l’ orientació de la política exterior nord-americana, que ha introduït dos principis nous en les relacions internacionals:

• 1). S’oposa al concepte tradicional de sobirania, i es tracta d’una situació innovadora per la qual uns Estats poden intervenir en uns altres amb l’ objectiu de defensar una valors determinats, com la vigència de la democràcia.

• 2). Té la intenció de legitimar la realització d’ atacs preventius per defensar-se de l’ amenaça que suposa per la seguretat mundial l’ existència dels Estats delinqüents, que fan costat als grups terroristes i que, compten amb armes de destrucció massiva. L’ actuació militar és concebuda com un camí per modificar qualsevol aspecte de l’ ordre internacional que amenaci la seguretat dels EUA.

4. Guerres contra el terrorsime:

Soldat Español a la guerra d'Afganistan

Les guerres preventides impulsades pels Estats Units en la lluita contra les organitzacions terroristes i els Estats suposats còmplices han comportat una visió profunda entre els Estats Units i els seus aliats europeus comportant , i un enfrontament amb el Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

• Intervenció a l’ Afganistan:

Posteriorment a l’ atemptat de l’ 11-S, els Estats Units van rebre la solidaritat de la majoria dels països i de les organitzacions mundials. La resposta a l’ agressió rebuda va ser la guerra contra el terrorisme, que e sva concretar en  un atac a l’ Afganistam, país governat per un règim islamista dels talibans que amagaba i acollia de manera simultània camps d’ entrenament dels gurps vinculats a Bin Laden. Els nord-americans van crear la cooperació dels seus aliats i en beneplàcit de la ONU.  L’ atac a la guerra va iniciar-se a l’ octubre de l’any 2001, quan el govern afganès es va negar a entregar a Ossama Bin Laden com li van demanar el Consell de Seguretat de la ONU. Com a conseqüència d’ aquesta actitud les tropes nord-americanes i d’una latres països aliats, amb el suport de la Unió Europea i de la ONU, van envair l’ Afganistan amb l’ objectiu de derrocar el govern dels talibas, destruir Al-Qaida i detenir a Bin Laden.

Els bombardejos a l’ Afganistan es van prolongar fins a la caiguda del règim talibà i la seva substitució per un govern integrat per forces de l’oposició, es va comprometre a iniciar un procés de democratització del país i a desmantellar les bases de les organitzacions terroristes. Però Bin Laden, que s’ havia refugiat a les muntanyes fronteres amb el Pakistan, no va ser capturat.  La voluntat internacional per tal de frenar el terrorisme va quedar reflectida a partir d’una resolució per la qual tots els membres es comprometien a bloquejar el fons de suport financer i logístic a les organitzacions terroristes. 

Soldat americà a la guerra d' Iraq

• La guerra d’ Iraq:

Després de la invasió de l’ Afganistan, el president nord-americà George Bush va situar a l’ Iraq dintre del que va anomenar eix del mal, i va acusar al govern iraquià de comptar amb armes de destrucció massiva i de la col·laboració amb organitzacions terroristes. Amb tots aquests motius, Bush va anunciar la seva intenció de intervenir militarment a l’ Iraq per tal de derrocar el règim de Saddam Husayn. Aquesta vegada però, el govern nord-americà no va aconseguir un consens internacional com l’ obtingut per la invasió de l’ Afganistan, i només va comptar amb el suport del Regne Unit, Austràlia, Polònia, Espanya i Dinamarca. En canvi, tenia en contra els membres del consell de Seguretat de la ONU i els governs de França, Rússia, Alemanya i la Xina.

Malgrat aquests fets, el 20 de març de l’ any 2003, els Estats Units, juntament amb el suport de les forces britàniques i petits contingents dels altres països aliats, van iniciar les hostilitats militars. Davant la desproporció de forces i l’ escassa resistència militar dels iraquians el règim de Husayn va caure en cosa de setmanes i, el primer de maig, Bush va declarar la victòria nord-americana i la fi de la campanya militar. Les restes de les tropes angloamericanes van continuar al país per garantir la consolidació d’un nou govern democràtic.

Un cop finalitzats els combats, els Estats Units van tutelar un procés de canvi polític que havia de concloure amb la democratització del règim. El setembre del 2003 es va formar el primer govern de la postguerra. Saddam Husayn va ser empresonat, jutjat per un tribunal internacional, condemnat a mort i finalment executat. Al cap de poc temps després, es va evidenciar la falta de confiança de la població iraquiana en els nous administradors estrangers, que no eren vistos com a alliberadors, sinó com un exèrcit d’ ocupació. El març del 2004 es va apropar una Constitució iraquiana i el gener de l’ any següent es van celebrar les primeres eleccions per a la formació d’una Assemblea Nacional.

La guerra d’ Iraq no va aconseguir cap dels objectius previstos:

·         Les armes de destrucció massiva no es van trobar mai

·         La democratització del sistema polític iraquià no s’ha aconseguit i el país es troba immers en una terrible onada de violència.

Nombre de morts en la guerra d' Iraq

·         Lluny de frenar el terrorisme internacional, els atacs militars a l’ Iraq van estimular una nova onada d’atemptats terroristes que van afectar sobretot a aquells països que havien participat en la coalició nord-americana i en la invasió de l’ Iraq.

* l’11 de març del 2004, un atemptat terrorista reivindicat per l’ organització Al-Qaida va fer esclatar un tren de mercaderies a l’ estació d’Atocha de Madrid i va provocar la mort de 191 persones. El Juliol del 2005, un grup integrista islamista va atemptar contra el metro i la línia d’ autobusos de Londres on hi va causar la mort de 56 persones.

5. Situació actual d' Iraq i d' Afganistan:

Després d’ anys d’ hostilitat i enfrontaments entre Iraq i l’ Afganistán, la situació dels dos països és descoratjadora.

Dona iraquí membre de la població kurda

• A l’ Afganistàn, l’ OTAN hi ha de mantenir, sis anys després d el’ ocupació, un exèrcit més de 50.000 efectius, perquè el dèbil govern prooccidental és incapaç de controlar i fer-se càrrec de la situació en la que es troba.  A més, la desestabilització s’ha estès al Pakistan, on un règim autoritari i aliat dels Estats Units és assetjat per grups de fonamentalistes islàmics, que aspiren a fer-se amb el poder.

• A l’ Iraq es viu un agreujament de la violència interètnica, sobretot amb la població kurda, i també religiosa entre els sunnites i els xiïtes, que fa témer una guerra civil que dificulta i fa més complicada la retirada de les tropes angloamericanes.

2. CONFLICTES AL MÓN ACTUAL

1. EL CONFILCTE BALCÀNIC:

Amb l’ enfonsament dels règims comunista  a l’ Europa de l’ Est, el problema de les nacionalitats, ha emergit novament en la zona balcànica.

• La desintegració de Iugoslàvia:

Mapa: Desintegració de Iugoslàvia

A l’ antiga Iugoslàvia és el lloc on els conflictes nacionalistes s’han desfermat amb més virulència. Constituïda com a Estat, després de la descomposició de l’ imperi Astrohungarès, i com a república socialista d’estructura federal després de la II Guerra Mundial, Iugoslàvia agrupava en un mateix Estat: sis repúbliques balcàniques (Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Herzegovina, Macedonia i Montenegro) de característiques molt desiguals, amb població, ètnia, cultura i religió diferents.

Els problemes entre les repúbliques balcàniques es van donar a conèixer el 1991, amb la desintegració de l’ Estat Comunista i la seva substitució per la Federació Iugoslava. El conflicte va començar quan Sèrbia es va negar que el representant croata assumís la presidència col·lectiva. Eslovènia i Croàcia van manifestar la seva intenció d’ independitzar-se, però l’ exèrcit federal va prendre partit contra les pretensions. El conflicte amb Eslovènia, sense fronteres directes amb Sèrbia es va resoldre ràpidament al seu favor, però Croàcia va provocar una guerra civil.

La Unió Europea va reconèixer ràpidament la independència d’ Eslovènia i Croàcia, i es va erigir com a mediadora del conflicte. A finals de l’ any 1992, es van començar a reconèixer el naixement d’ aquests nous estats europeus. Al mateix temps, Bòsnia i Hercegovina es va declarar independent, mentre que Sèrbia i Montenegro van proclamar la república de Iugoslàvia amb la inclusió dels territoris de Kosovo, on predominava població d’ Albània, i de Voivodina, amb una minoria hongaresa.

Macedònia també es va declarar independent a l’ any 1991, però el seu reconeixement internacional del nou Estat es va retardar fins el 1993 per l’ objecció de Grècia al nom de la seva república a la seva bandera i a alguns articles controvertits de la seva constitució. Després d’un any de trencament de les relacions, l’ any 1995, les dues nacions van normalitzar les seves relacions, però el nom de l’ Estat continuava sent una font de controvèrsia local i internacional.

• La guerra de Bòsnia:

VIDEO: Guerra de Bòsnia

L’ existència a Bòsnia i Hercegovina de grans contingents de població croata i sèrbia, i el fet que una part important de la població bosniana fos de religió musulmana, va provocar una nova guerra entre els enfrontaments ètnics i religiosos molt greus. Amb l’ ajuda i el suport de l’ exèrcit desplegat pel pregident de Iugoslàvia Slobodan Milosevic, els serbis de Bòsnia van emprendre una lluita que pretenia destruir l’ Estat de Bòsnia i anihilar a tota la població musulmana. Davant d’ aquesta intenció, es va procedir al bombardeig de poblacions desermades i una política sistemàtica de neteja ètnica que va comportar massacres a la població i la creació de camps de concentració i d’ extermini.

L’ opinió pública mundial estava horroritzada de les matances i es va promoure un pla de pau amb l’ enviament dels casos blaus de l’ ONU, que no van aconseguir aturar el conflicte.  Finalment, la intervenció de tropes per part de la ONU va aconseguir un alto foc i el començament de converses de pau Dayton (EUA) l’ any 1995. Com a conseqüència de tots aquests fets, Bòsnia va quedar dividida en dues entitats polítiques autònomes: una federació croatomusulmana (51% del territori) i una república sèrbia de Bòsnia.

• La guerra de Kosovo i la independència de Montenegro:

Publicitat de Kosovo durant la guerra

 Semblava que la guerra Iugoslava anava de baixa, però cap a l’ any 1999 el conflicte va renéixer a Kosovo, on predomina la població albanesa.  Milosevic, va dur aquest territori a la seva política d’ homogeneïtzació i de neteja ètnica. Per tal de frenar al dictador serbi, la OTAN va declarar la guerra a Sèrbia, que en va sortir derrotada en poques setmanes i va ser obligada a retirar les seves tropes de Kosovo. Finalment, la derrota de Milosevic a les eleccions de l’ any 2000 en va comportar la detenció i el posterior lliurament al tribunal de Justícia Internacional de l’ Haia, perquè fos jutjat per genocidi i per crims contra la humanitat.

L’ administració de Kosovo va restar en mans de les Nacions Unides i de l’ OTAN fins que, el febrer del 2008, el govern provisional de Kosovo va declarar unilateralment la seva independència amb el suport dels Estats Units i una part de la Unió Europea, malgrat que alguns països no van acceptar i no reconeixien a Kosovo com un Estat sobirà.

Finalment, el 21 de maig del 2006, el 55,5% de la població va recolzar la separació de Montenegro, que va ser proclamat independent el 3 de Juny del 2006.

2. Els enfrontaments del Caucas:

3. Els conflictes de l' Àfrica Subsahariana:

Actualment, els problemes de l’ Àfrica Subsahariana han augmentat cada vegada més provocats per una sèrie de motius. Principalment, la pobresa a causa de la falta de recursos provoca una fam a la població que fa augmentar la mortalitat. Aquesta falta de recursos juntament amb una falta d’ higiene provoca un augment de les malalties especialment la malaltia del SIDA.

El mal sistema i organització política i econòmica és la causa dels gran problemes que sorgeixen en la població. El governant imposa el seu propi sistema seguint els seus interessos i crea el seu exèrcit mitjançant els nens soldats, els quals són amenaçats a mort si no donen el seu servei a l’ exèrcit.

Un enfrontament bèl·lic desenvolupat a l’ Àfrica Subsahariana és el conflicte que va sorgir l’ any 1994 entre dues ètnies diferents, els hutus i els tutsis. Els primers correspon a un poble d’ agricultora que formaven el nucli de la població dels regnes tradicionalment situats entre el llac Victòria Nyanza i la sèrie de llacs que es troben a l’ oest del Rift Valley d’ Àfrica centre-oriental, en els actuals Rwanda i Burundi. Els Tutsi és un poble que conformava la elit governant en els regnes africans tradicionals situats al sur de la zona occidental interlacustre d’ Àfrica centreoriental, en els actuals Rwanda i Burundi i en una petita part veïna de Tanzània. Sembla ser que conformaven una minoria que no sobrepassava al 16% de les societats que dominaven; és a dir, de 7 milions de persones que poblaven Rwanda en el 1994 els tutsis no arribaven al milió.

Oficialment, el genocidi que es va dur a terme dels tutsis a Rwanda va tenir lloc l’ any 1994, encara que més anteriorment van haver-hi diverses matances, fins arribar a l’ any 1994 que es va saldar amb un milió de tutsis assassinats. Les causes d’ aquesta matança, per variar, té a veure amb la possessió de riqueses naturals del país. Els tutsis, en la seva majoria ramaders, havien sigut afavorits pels colonialistes alemanys, i quan aquests van ser derrotats a la I Guerra Mundial, van ser substituïts pels belgues, que van seguir amb la mateixa política, en determinació dels hutus. Així que, mentrestant els tutsis rebien una certa educació i els seus caps eren alçats a posicions polítiques amb beneficis econòmics, els hutus- agricultors- eren majoritaris al país, eren sotmesos per la minoria tutsi que els tractava com els seus servents.

3. SISTEMES POLÍTICS ACTUALS

1.  Consticionalisme i Parlamentarisme:

Tres pilars bàsics:

Declaració Universal dels Drets Humans

Respecte i salvaguarda dels dret humans: contiguts en la declaració dels Drets Humans aprovada per la ONU l’any 1948. Aquesta declaració compren tant els drets individuals com els col·lectius o els socials.

• La sobirania popular: com a font de poder polític que es concreta en l’elecciódels seus representants per sufragi universal.Defensa la necessitat d0un contracte social. Aquest contracte es reflecteix en la constitució, la llei i les lleis, que estableix la relaciñó de poders.
• El parlamentarisme: que garanteix el pluralisme polític i la divisió de poders, el paper predominant de la vida política el fa l’Assamblea de Diputats o Parlament, elegit pel sufragi universal. Aquesta assamblea exerceix el poder legislatiu i elegeix el president del Parlament.

L’autoritat suprema del Estat en els règims democràtics és exercida per un sobirà hereditari, o per un president electe, però en tots dos casos assumeix només la representació oficial del Estat.

En la majoria dels ràgims republicans , el President o el Cap del Estat és elegit pel parlament, malgrat en alguns casos, com als Estats Units i a França, es regeixen per un model presidencialista en què el poder executiu és a les mans d’un president elegit directament per Sufragi universal.

El poder Legislatiu és a les mans del Parlament , que pot ser unicameral, un congrés de Diputats elegits de manera proporcional entre la població de cada circumscripció electoral, o bicameral.

Els dos poders, l’executiu i el legislatiu és necessiten mútuamentper poder gobernar, i en la pràctica cuotidiana el congres controlsa la política del Govern.

3.2 Unitarisme i Federalisme:

Els Estats democràtics pode organitzar els diferentes nivells de poder segons models uniformistes, és a dir, amb una estructura igual per a tot el territori i de caràcter centralista, o segons models federals, on el poder està descentralitzat i els diferents territoris exerceixen la pròpia sobirania.

Els Estats units, que tenen una organització uniforme per a tot territori i prenen les decisions des d’un centre polític únic, tenen una llarga tradicióa europa.En les darreres decades , una altres països han optat per una organització descentralitzada, en la qual es reconeix l’autonomia d’algunes nacionalitats o regions.El cas de Bèlgica, Espanya i el Regne ubnit amb la divisió d’Autonimies, aprovada per la Constitució del 1978.

El model d’estat federal parteix de reconeixement de la personalitat dels iferents Estats que l’integren. Cadascuna d’ells gaudeix del dret a legislar i a tenir institucions polítique pròpies.

El poder i lñes responsabilitats queden repartits entre els diferents Estats i el poder federal. A Europa tenim l’exemple d’Alemanya, onfigurada per direnets länders, malgrat que amb menys poders. Suïssa presenta una estructura confederal, amb un poder central molt feble.

3.2 Unitarisme i Federalisme

Els Estats democràtics pode organitzar els diferentes nivells de poder segons models uniformistes, és a dir, amb una estructura igual per a tot el territori i de caràcter centralista, o segons models federals, on el poder està descentralitzat i els diferents territoris exerceixen la pròpia sobirania.

EUA: Exemple d' Estat Federal

Els Estats units, que tenen una organització uniforme per a tot territori i prenen les decisions des d’un centre polític únic, tenen una llarga tradicióa europa.En les darreres decades, els altres països han optat per una organització descentralitzada, en la qual es reconeix l’autonomia d’algunes nacionalitats o regions.

El cas de Bèlgica, Espanya i el Regne ubnit amb la divisió d’Autonimies, aprovada per la Constitució del 1978.
El model d’estat federal parteix de reconeixement de la personalitat dels diferents Estats que l’integren. Cadascuna d’ells gaudeix del dret a legislar i a tenir institucions polítique pròpies.
El poder i les responsabilitats queden repartits entre els diferents Estats i el poder federal. A Europa tenim l’exemple d’Alemanya, onfigurada per direnets länders, malgrat que amb menys poders. Suïssa presenta una estructura confederal, amb un poder central molt feble. 

3. El pluralisme polític:

L'existència de diferents partits polítics que competeixen per el poder polític, en les eleccions, és part de la democràcia.
Cada partit representa una ideologia i una forma de solucionar problemes que afecten a la societat diferents.
Tots els partits, tenen un paper fonamental com a portaveus de l'opinió pública i són els encarregats de convertir les aspiracions populars en decisions polítiques.

Partits demòcrates; conservadors, defensors dels drets individuals partidaris de mantenir l'ordre social i de reduir l’ intervenció de l'Estat.

• Democratacristians - Confessionals de caràcter conservador, però amb una sensibilitat més gran per la justícia social.

• Socialistes  -  Atorguen a l'Estat un parer important com a re distribuïdor de la riquesa a partir de la política fiscal.

Hi ha més partits com els comunistes, ecologistes...Però representen a minories.

La majoria de democràcies de Europa (Espanya, França..) tenen un governs de partits frontissa, que es tracta de dos partits que s'han tingut d'unir perquè cap d'ells ha aconseguit la majoria absoluta.
Sol ser una coalició que manté l'estabilitat del govern.

La democràcia americana o britànica, es bipartidisme, el que vol dir que la competència pel governs es concentra en dos partits únics.

Parlament britànic 

En el Regne Unit consta del Partit Conservador i el Partit Laborista.

A Amèrica hi ha el Partit Republicà, que té un caràcter més conservador i compta amb el suport del món dels negocis i amb el Partit Demòcrata que té un programa més social que solen estar ajudats pels sindicats i per les minories ètniques i de les classes mitges.

4. Els diferents sistemes d'escrutini electoral:

Els sistemes t’escruti electoral són determinats per lleis electorals respectives:

• El model de districte unipersonal, que s'utilitza per exemple al Regne Unit i a Amèrica, és el més simple.

l'escó del diputat l'obté el candidat que ha tingut la majoria relativa de vots d'aquell districte.

Nicolas Sarkozy, president de la República de França

• L'escruti proporcional, és el més estès o permet que els partits minoristes tinguin presència al govern.

Cadascun dels partits obté el nombre d'escons proporcionals al nombre de vots.

• Els sistemes polítics republicans en que s'elegeix el President de la República depenent del model d'eleccions variats.

Un exemple es França, que voten directament un els diversos candidats. (sufragi indirecte)

També es pot fer votant directament el conjunts de diputats i sindicats, com a Alemanysa o Itàlia.

5.  Dictadures i Drets Humans:

5.1. Els règims autoritaris

-Què és una dictadura? 

Un règim autoritari o dictadura és un sistema polític en el que no existeixen institucions representatives que hagin estat elegies pel poble ni tampoc una constitució que garanteixi els drets dels ciutadans i les ciutadanes. 

Dictadors al llarg de la història

El poder és imposat per mitjà de la força, no s’hi contempla la separació de poders, la independència del poder judicial és una aparença i, sovint, les institucions atorguen poders excepcionals a una persona que domina la vida política.

La majoria dels règims dictatorials del Tercer Món es troben sotmesos a una insensibilitat política constant provocada per actes de violència i per cops d’Estat, on l’exèrcit hi té un protagonisme important. 

Alguns exemples de dictadures son: la del General Francisco Franco a España, la de Stalin a la URSS, la de Mussolini a Itàlia, la de Adolf Hitler a Alemanya... 

-Diferències entre els règims polítics no democràtics:

• En primer lloc, trobem aquells règims en què, tot i que s’hi respectin les regles bàsiques de la democràcia (marc constitucional, partits, eleccions...), la Constitució atorga poders excessius a l’executiu, i l’amplitud de les prerrogatives del President i del govern va en detriment de les prerrogatives del Parlament. El joc democràtic esdevé una ficció mantinguda per unes eleccions falsejades en les quals s’ofereixen a l’oposició molt poques possibilitats de guanyar. Les llibertats i els drets públics no sempre poden ser exercits (drets d’expressió, d’opinió, de reunió, de manifestació, de premsa,...) i l’oposició política és combatuda amb mètodes no democràtics. Aquesta situació correspon a alguns països llatinoamericans, asiàtics així com a d’altres de l’antic bloc de l’Europa de l’Est. 
• En segon lloc, hi ha sistemes polítics basats en un partit únic que exerceix el poder de manera dictatorial, com passa en un bon nombre de països del Pròxim Orient i d’Àfrica. 

El partit únic es confon en aquests casos amb l’aparell de l’Estat, al capdavant del qual se situa el President que és alhora líder del partit, cap religiós o dirigent del grup oligàrquic establert en el poder. En aquest context, la violència és el mitjà més freqüent de relació entre el govern i els seus opositors. 

Els moviments armats esdevenen l’única sortida d’una oposició que no disposa de recursos democràtics per expressar-se ni de garanties democràtiques per assolir aquest poder. En contraposició, l’Estat legitima la violència institucional com a únic mitjà per mantenir l’odre social. 

5.2 La violació dels drets humans 

A tots els Estats del Món, de manera més o menys flagrant es cometen atemptats contra els drets dels humans, però és en els sistemes no democràtics, les dictadures, on aquestes violacions constitueixen una pràctica habitual. 

*L’Informe d’Amnistia Internacional de l’any 2007 documenta que a 102 països del món s’hi van registrar casos de tortures i maltractaments. 

La detenció arbitrària i sense judici és un fet freqüent en les dictadures, on un bon nombre de persones son confiades en presons, sovint en una condicions materials deplorables, només per decisió de l’administració, de la policia o de l’exèrcit, sense intervenció del poder judicial. Aquestes detencions arbitràries va, la majoria de vegades, acompanyades de maltractaments i fins i tot de tortures, i en molts casos no s’hi respecta el dret del detingut a una defensa justa. 

Conseqüències del genocidi de Rwanda

També s’ha d’afegir que ens les dictadures o els països en guerra, son freqüents les execucions sumàries, és a dir, sense judici previ que poden arribar a afectar milers de persones, que són assassinades pel seu origen ètnic, la seva religió o la seva ideologia política. Els assassinats en massa de grans contingents de població civil, amb predomini de dones i d’infants indefensos, han proliferat en un gran nombre de guerres, i en casos com el de Bòsnia i Rwanda es pot parlar fins i tot de genocidi. 

La violació de drets humans també està present en algunes esferes dels països més desenvolupats o amb sistemes democràtics. Un cas particular és l’àmbit domèstic, en el qual es donen també casos de maltractaments de dones i d’infants. Cada dia es donen més casos de violència conjugal, on tan sols algunes dones ho denuncien, ja que altres no ho fan per por a tornar ser maltractades. 

D’altra banda, la pena de mort continua vigent en la legislació de molts països, alguns dels quals amb règims democràtics. L’any 2007, a 24 estats diferents, entre els quals hi ha els Estats Units, més de 1,200 persones van ser executades. També continua sense saber-se el parador dels més de 140,000 desapareguts, a 49 països del món, en les darreres dècades, entre els quals hi ha les persones desaparegudes durant les dictadures militars argentina i xilena. 

Per últim, cal destacar que a la majoria de països del Tercer Món no hi són garantits els drets econòmics i socials mínims. Només uns 80 països tenen un assegurança obligatòria de malaltia i només als més rics hi ha protecció contra l’atur. El treball clandestí i en condicions precàries està molt estès, i al món hi ha milions d’infants que són explotats laboralment. També, a molts països els salaris són molt baixos, i el treball és un bé molt escàs.